La cultura del terror sexual. Construccions i mitjans de poder

AC: terror sexual, violència de gènere, cas Alcàsser, cas La Manada

La Cultura del Terror Sexual. Construccions i Mitjans de Poder és un projecte audiovisual d’apropiació. A través de la recopilació d’arxius televisius, s’estableix un diàleg crític sobre els relats de terror sexual i la influència d’aquestes narratives envers les nostres vides.

L’objectiu de l'obra és posar en evidència l’existència del terror sexual –una eina de control que provoca canvis en la manera que tenim d’habitar l’espai, especialment aquell que és públic– i el paper que tenen els mitjans de comunicació en la seva difusió, per entendre els discursos i la violència que generen i començar a establir una nova mirada sobre la cultura de la violència.

La figura del monstre, permet a la masculinitat alienar-se de l’imaginari de l’ésser malvat, dolent, ferotge i violent. D’aquesta manera, quan es condemna una violació o un assassinat dins dels paràmetres de la violència de gènere, s’associa a l’agressor com un individu que no pertany a la representació masculina tradicional, sinó que esdevé un ésser monstruós i degenerat que està fora de la categoria comunament entesa d’home.

Aquesta alienació de la monstruositat com a caràcter no pertanyent a la figura masculina, permet al sistema patriarcal construir un relat de culpabilització, persecució i càstig al monstre. A partir d’aquesta ideologia, l’estructura evita la correcció del problema i la conseqüent responsabilització de l’error comès. Mentre seguim sense responsabilitzar-nos tots com a individus d’una societat patriarcal, la violència de gènere seguirà sense ser erradicada i el nombre de víctimes no deixarà d’augmentar. La presó com a càstig pels culpables del tipus d’agressió comesa, no és més que una il·lusió generada per l’Estat i emparada per les lleis i el sistema policial, creada per no assumir la responsabilitat i l’exigència d’un canvi en l’estructura social, política i econòmica actual. Dur a terme aquest canvi real vol dir admetre l’error, i sabem perfectament que un sistema patriarcal dominat per la competitivitat violenta i fal·locentrista de la potència masculina, no acceptarà mai que s’equivoca i està mal construït, i encara menys si aquest canvi implicaria perdre el control absolut sobre els cossos i vides de les dones.

En una estructura on no ens sentim ni estem protegides pel sistema, on a més a més se’ns representa i educa per ser considerades dèbils, submises i inferiors a la masculinitat, és necessari desenvolupar noves mirades i nous relats que ens empoderin i ens ajudin a fugir d’alguna manera dels discursos patriarcals i el terror sexual.

Aquell qui s’encarrega de produir i explotar els relats, té el poder de construir la visió que tots tenim del món. Allò que no es representa, no existeix. Qüestionem la cultura que ens envolta per recuperar la nostra veu.